No estic d’acord amb l’informe forense: quan demanar un contraperitatge psiquiàtric?

Es pot qüestionar un informe forense?

Sí, mitjançant les vies que corresponguin al procediment. En el procés civil, la Ley de Enjuiciamiento Civil preveu preguntes i objeccions sobre el mètode, les premisses i les conclusions d’un dictamen, així com la seva crítica per un altre pèrit quan aquesta intervenció sigui admesa. El tribunal valora els informes d’acord amb les regles de la sana crítica.

Això no vol dir que encarregar un segon informe anul·li automàticament el primer.

Vol dir que el raonament pericial es pot examinar, contrastar i discutir. La manera de fer-ho depèn de l’expedient, la fase processal i les normes aplicables. Les regles civils no s’han de traslladar sense més a procediments laborals, penals o contenciosos administratius.

L’advocat determina com plantejar la controvèrsia. El pèrit aporta l’anàlisi tècnica d’allò que és dins de la seva competència.

Referències de suport:
[1] Ley de Enjuiciamiento Civil.

Què s’està sol·licitant realment en demanar un «contraperitatge»

A la pràctica s’utilitzen expressions com contraperitatge, contrainforme, metaperícia o segona valoració. Convé aclarir l’encàrrec perquè es poden referir a treballs diferents.

La División de Psicología Jurídica del Consejo General de la Psicología va abordar aquesta distinció en el seu butlletí d’abril de 2026: diferencia la revisió d’un informe sense explorar directament la persona d’una nova avaluació forense, que pot coincidir o discrepar de l’anterior.

Tot i que aquest document es refereix a psicologia forense, la distinció resulta útil per delimitar també una sol·licitud de revisió psiquiàtrica: analitzar un document i avaluar clínicament una persona no són operacions equivalents.

No sempre calen totes dues.

Referències de suport:
[2] PsiJur · contrainformes i metaperícies.

Un informe desfavorable no és necessàriament un mal informe

Suposem que algú reclama una seqüela permanent, però la documentació mostra un quadre encara en tractament, amb millora recent i sense prou estabilització.

Un pèrit podria considerar prematur parlar d’una seqüela definitiva. Aquesta conclusió pot resultar frustrant i, tot i així, ser tècnicament defensable.

Un altre exemple: una persona presenta ansietat, però l’objecte del procediment no és demostrar que té símptomes, sinó valorar una limitació concreta. Confirmar el diagnòstic no respon necessàriament tota la pregunta.

Per això, abans d’encarregar una revisió, val la pena aclarir:

Quina conclusió es qüestiona i quina dada concreta permet posar-la en dubte?

«No m’agrada el resultat» expressa una reacció comprensible.

«L’informe afirma que no rebia tractament, però hi ha registres contemporanis que no apareixen considerats» planteja una qüestió susceptible de comprovació.

El segon plantejament permet començar a treballar.

Lectura relacionada:
Alta mèdica per ansietat o depressió: terminis, proves i peritatge.

Què revisaria en un informe psiquiàtric controvertit

No buscaria defectes per acumulació. Organitzaria la revisió al voltant de les qüestions que podrien modificar de debò la interpretació del cas.

Una revisió narrativa publicada a Papeles del Psicólogo el 2026 destaca precisament problemes com l’escassa fonamentació, la confusió entre dades i inferències, l’omissió d’informació contradictòria i la interpretació mecànica de proves. És una proposta de bones pràctiques sobre informes psicològics, no una estadística que permeti afirmar quants dictàmens psiquiàtrics estan mal elaborats.

Referències de suport:
[3] Papeles del Psicólogo · bones pràctiques.

1. Respon la pregunta adequada?

No és el mateix valorar l’estat actual que reconstruir com es trobava algú mesos enrere.

Imagini que es discuteix la capacitat d’una persona per prendre una decisió al febrer, però l’informe utilitza fonamentalment una exploració feta al setembre.

L’exploració actual pot aportar informació. Tanmateix, queda una pregunta imprescindible:

Què permet traslladar aquesta troballa al moment de la decisió?

Les guies d’avaluació psiquiàtrica forense destaquen el valor de la documentació i de les fonts complementàries quan cal reconstruir un estat mental passat. L’entrevista actual no reemplaça per si sola aquesta reconstrucció.

Referències de suport:
[4] AAPL · avaluació psiquiàtrica forense.

També pot passar el contrari: que un informe antic s’utilitzi per descriure una situació que ha canviat. La revisió ha de delimitar quina data s’avalua i amb quina informació.

2. Distingeix el que s’ha relatat del que s’ha observat i del que s’ha documentat?

Consideri aquestes tres frases hipotètiques:

«La persona refereix que no es pot concentrar».

«Durant l’entrevista s’observen dificultats per mantenir el fil de la conversa».

«Els registres laborals descriuen errors nous i repetits durant el període estudiat».

Totes tres aporten informació, però de naturalesa diferent. Confondre-les pot donar aparença de comprovació a una cosa que només s’ha comunicat verbalment.

La pregunta no és si cal escoltar l’avaluat: és clar que cal escoltar-lo. La pregunta és què s’ha contrastat i què continua sense comprovar.

La mateixa cura s’ha d’aplicar als relats de familiars, empreses o parts contràries. Una font externa no és automàticament imparcial. La guia de l’AAPL recomana integrar fonts diferents i considerar també els possibles biaixos.

Referències de suport:
[4] AAPL · avaluació psiquiàtrica forense.

3. El diagnòstic explica la conclusió funcional?

Imagini un informe que passa directament d’«antecedent de trastorn bipolar» a «no pot prendre decisions».

Falta un tram essencial del raonament: quins símptomes existien, quan eren presents, quines capacitats afectaven i com es relacionaven amb la decisió concreta.

Un altre exemple seria utilitzar «discurs coherent durant l’entrevista» com a única raó per descartar qualsevol limitació laboral. Una conversa breu i una jornada de feina no són tasques idèntiques; caldria explicar per què el que s’ha observat permet respondre a les exigències del lloc de treball.

Aquestes preguntes no proven automàticament que la conclusió sigui falsa.

Mostren quin raonament falta o quin raonament necessita ser explicat.

4. Les proves s’interpreten dins dels seus límits?

Els instruments d’avaluació poden aportar informació molt valuosa. El problema apareix quan una puntuació es converteix en una resposta automàtica a una pregunta que la prova no resol.

Convé revisar quin instrument es va utilitzar, amb quina finalitat, en quines condicions i com es va integrar amb la resta de les dades. La revisió de 2026 adverteix contra interpretar mecànicament els resultats o formular conclusions categòriques que excedeixin el seu fonament.

Referències de suport:
[3] Papeles del Psicólogo · bones pràctiques.

Tampoc exigiria una bateria extensa de proves per sistema.

La pregunta no seria «quants tests es van fer?», sinó:

El mètode utilitzat era adequat per a aquesta pregunta i aquestes conclusions?

5. S’han considerat les explicacions alternatives?

Suposem que un informe atribueix tot el deteriorament a antecedents d’ansietat.

La revisió hauria d’examinar què passava abans i després de l’esdeveniment discutit. Un antecedent en la història no explica, per si sol, qualsevol canvi posterior.

Però tampoc seria rigorós atribuir tota descompensació a l’esdeveniment pel qual es reclama ignorant altres factors.

Plantejaria preguntes concretes: hi havia estabilitat prèvia?, van aparèixer símptomes nous?, va canviar el tractament?, hi va haver altres esdeveniments rellevants?, quines limitacions van començar realment en aquell període?

La tasca no consisteix a triar l’explicació més convenient, sinó a comprovar quina està més ben sostinguda i quina incertesa es manté.

Lectura relacionada:
Dany psíquic després d’un accident de trànsit: com valorar-ne la relació amb els fets.

Tres discrepàncies que poden semblar iguals i no ho són

L’informe ha deixat fora informació rellevant

El document afirma que no consta assistència psiquiàtrica, però hi ha consultes i prescripcions del període avaluat.

Aquí hi pot haver una omissió important. El treball consistiria a verificar els documents, esbrinar si estaven disponibles i analitzar si canvien la interpretació.

L’informe utilitza correctament les dades, però admet una altra interpretació

Dos professionals poden coincidir en els símptomes i discrepar sobre la intensitat funcional o el pronòstic.

En aquest cas, no seria adequat presentar automàticament el primer com a negligent. Caldria explicar els fonaments de cada interpretació i els seus límits.

L’estat de la persona ha canviat

L’informe descriu una exploració raonablement fidel a una data determinada. Mesos després apareix un empitjorament.

Un nou peritatge pot acreditar aquest canvi, però no demostra per si sol que l’informe anterior fos erroni quan es va emetre.

Aquests exemples són hipotètics. Il·lustren per què la revisió necessita identificar el problema abans de decidir quin document convé elaborar.

«No m’han entrevistat»: això invalida l’informe?

No hi ha una resposta automàtica.

Si l’encàrrec era revisar la metodologia d’un altre dictamen, l’objecte pot ser documental. Ha de quedar clar que no s’ha fet una nova exploració i que les conclusions es limiten al que s’ha revisat.

El que seria qüestionable és presentar aquesta revisió com si permetés conèixer íntegrament l’estat mental actual d’algú no avaluat. El butlletí professional de PsiJur subratlla que la metaperícia s’ha de cenyir al seu objecte i evitar valoracions improcedents sobre les persones o els autors de l’informe original.

Per tant, la qüestió útil és:

La conclusió s’ajusta a la informació realment disponible?

No haver entrevistat pot limitar una conclusió. No converteix qualsevol anàlisi documental en inútil.

Referències de suport:
[2] PsiJur · contrainformes i metaperícies.

Val més l’informe judicial que el d’un pèrit contractat?

Un informe no s’ha de considerar infal·lible per la seva procedència. Tampoc no té menys valor perquè l’hagi sol·licitat una de les parts.

En el procés civil, tots els pèrits han d’actuar amb objectivitat, considerant tant el que és favorable com el que és desfavorable per a qualsevol de les parts. La valoració final correspon al tribunal.

Contractar un pèrit permet encarregar un treball; no permet comprar-ne les conclusions.

Tampoc s’ha de confondre figurar en una llista col·legial de pèrits amb haver estat designat judicialment en un expedient concret. Són circumstàncies diferents.

Referències de suport:
[1] Ley de Enjuiciamiento Civil.

Un psiquiatre pot revisar un informe psicològic?

La resposta depèn de quina qüestió es pretengui revisar.

No plantejaria una competició entre professions. Per valorar medicació, diagnòstic diferencial mèdic o una determinada alteració psicopatològica pot resultar especialment pertinent un psiquiatre. Si la controvèrsia requereix una anàlisi especialitzada d’instruments psicològics o una avaluació neuropsicològica, pot ser necessària la participació del professional competent en aquest àmbit.

La Ley de Enjuiciamiento Civil vincula la qualificació del pèrit a la matèria i la naturalesa del dictamen. La pregunta no és qui té un títol «superior», sinó qui té la competència específica necessària.

Una revisió rigorosa també reconeix quan necessita col·laboració.

Referències de suport:
[1] Ley de Enjuiciamiento Civil.

Detectar una debilitat no demostra automàticament el contrari

Aquest és un dels límits més importants del contraperitatge.

Si un informe no justifica prou que una persona simulava, no se’n dedueix automàticament que tots els símptomes estiguin acreditats.

Si no demostra un nexe causal, tampoc queda demostrat que el nexe sigui inexistent.

Si una prova no permet respondre la pregunta formulada, pot ser necessari ampliar l’avaluació, no substituir una certesa injustificada per una altra.

De vegades, la conclusió correcta serà:

«Amb la informació disponible no es pot sostenir aquesta afirmació amb el grau de certesa expressat».

Pot semblar menys contundent que «l’informe és fals». Tanmateix, identifica amb precisió què es pot defensar i què encara necessita investigació.

Quan apareix una sospita de simulació

Llegir aquesta paraula en un informe pot resultar especialment dolorós. Però la resposta no hauria de ser ni acceptar-la sense examen ni descartar-la per indignació.

La simulació requereix una anàlisi específica. La guia de l’AAPL recomana contrastar símptomes, funcionament i fonts diferents; una valoració difícil pot necessitar procediments especialitzats. L’existència d’un benefici extern no resol per si sola l’avaluació.

En una revisió interessaria saber quines troballes sustenten la sospita i quines altres explicacions es van considerar, sense ensenyar a ningú a preparar respostes per superar proves.

La persona avaluada ha de col·laborar amb honestedat. El pèrit ha d’evitar convertir una hipòtesi en una etiqueta definitiva sense prou fonament.

Referències de suport:
[4] AAPL · avaluació psiquiàtrica forense.

Què fer abans d’encarregar un altre informe

Proposaria un procés en tres passos.

Primer, delimitar la controvèrsia amb l’advocat. Identificar el document, les conclusions discutides, la pregunta jurídica i les dates rellevants. Una objecció al mètode no és el mateix que una qüestió d’autenticitat, admissió de prova o imparcialitat de l’expert.

Després, fer un estudi tècnic inicial. Revisar si hi ha prou informació, si la discrepància entra en la competència del pèrit i quina intervenció podria aportar alguna cosa útil.

Només llavors, decidir l’abast. Poden ser suficients aclariments tècnics; pot convenir una revisió documental; pot caldre una nova exploració. També es pot concloure que no hi ha prou motius per encarregar un altre peritatge.

Aquest plantejament evita pagar per un document extens abans de saber per a què servirà.

A més, no convé esperar a la proximitat del judici: l’aportació de prova pericial està sotmesa a regles processals i possibles límits de temps. Encarregar una revisió no amplia els terminis del procediment.

Referències de suport:
[1] Ley de Enjuiciamiento Civil.

Quina documentació convé preparar

Per a una primera revisió, organitzaria quatre blocs:

• L’informe complet, inclosos els annexos disponibles, no només la pàgina de conclusions.
• El context del procediment, amb la qüestió discutida i les dates que indiqui l’advocat.
• La documentació clínica rellevant, especialment la propera al període que cal valorar.
• Una cronologia breu, separant fets documentats, records personals i punts de desacord.

No convé seleccionar únicament el que afavoreix la pròpia posició. Un document contradictori pot canviar l’anàlisi i s’ha de conèixer abans, no descobrir-se durant la ratificació.

La informació sanitària s’ha de compartir per la via acordada, amb accés legítim i limitant-se al que és necessari. Per al primer contacte administratiu, és preferible descriure l’assumpte i les dates abans de remetre indiscriminadament històries clíniques completes o dades sensibles de tercers.

L’objectiu no és desacreditar l’altre professional

Una revisió pot ser ferma sense ser agressiva.

Compari aquestes dues formulacions:

«L’autor desconeix completament la malaltia».

«La conclusió no explica com s’ha valorat la documentació clínica del període rellevant».

La segona identifica una qüestió que es pot comprovar. La primera desplaça la discussió cap a la persona.

De la mateixa manera, el diagnòstic ha d’orientar l’avaluació, no convertir-se en una identitat que substitueixi qui està sent valorat. Aquest principi és especialment important quan un terme clínic pot influir en com s’interpreta tota la seva conducta.

Un bon peritatge no necessita humiliar l’avaluat ni el professional anterior per expressar una discrepància.

Què pot aportar la ratificació

L’informe escrit s’ha d’entendre per si mateix, però algunes diferències requereixen explicacions.

En l’àmbit civil, l’article 347 permet sol·licitar respostes sobre el mètode, les premisses i les conclusions, a més de la crítica tècnica per un altre pèrit, dins de la intervenció admesa pel tribunal.

Per a l’advocat, pot ser útil transformar una disconformitat general en preguntes precises:

Quins documents sustenten aquesta conclusió? Quin període s’està valorant? Com es connecta el diagnòstic amb la limitació discutida? Quina dada canviaria l’opinió de l’expert?

No es tracta de buscar una confrontació espectacular. Es tracta de fer visible el raonament perquè es pugui valorar.

Referències de suport:
[1] Ley de Enjuiciamiento Civil.

Quan pot no valer la pena un contraperitatge

No recomanaria un altre informe únicament perquè el resultat anterior hagi estat desfavorable.

Pot no aportar valor quan respon adequadament a l’objecte, utilitza prou informació i la discrepància es redueix al resultat desitjat. També quan la qüestió pendent és exclusivament jurídica, o quan falten documents essencials que primer s’han d’obtenir.

En altres ocasions, el pas adequat serà una nova valoració clínica, no una crítica retrospectiva.

La independència comença abans de redactar: també consisteix a reconèixer quan no hi ha una base tècnica suficient per continuar.

Necessita revisar un informe psiquiàtric o una conclusió forense?

Si disposa d’un informe que no comprèn, considera incomplet o contradiu de manera rellevant la documentació clínica, el primer pas pot ser estudiar la viabilitat d’una revisió independent.

El Dr. Marc Agraz fa valoracions pericials, contraperícies, assessorament tècnic i ratificació, amb atenció presencial a Lleida i modalitat en línia quan sigui metodològicament adequada. L’abast, els honoraris i els possibles treballs complementaris es concreten segons l’encàrrec.

Per a particulars: indiqui quin document necessita revisar i si té advocat.

Per a lletrats: especifiqui l’objecte pericial, la fase del procediment i qualsevol termini o assenyalament proper.

La valoració inicial no implica acceptar l’elaboració d’un dictamen ni garantir una conclusió favorable. La revisió pot confirmar, matisar o discrepar de l’informe previ.

Contingut divulgatiu. No substitueix assessorament jurídic individualitzat. L’encàrrec pericial no suspèn terminis ni resolucions.

Preguntes freqüents

Revisió de l’informe, exploració i honoraris

Modalitat, moment i resultat de la revisió

Fonts i recursos de consulta