🧠🔎 TDAH i diagnòstic clínic
· Adults · Dones · Ansietat · Psicofarmacologia · Segona opinió
És el TDAH una moda?
Es parla més que mai de TDAH. Això permet reconèixer persones que van passar
anys sense diagnòstic. Tanmateix, també facilita avaluacions ràpides,
autodiagnòstics i explicacions que confonen ansietat, insomni, trauma,
depressió o burnout amb un trastorn del neurodesenvolupament.
La resposta breu abans d’entrar en el debat
En un minut: el TDAH és una condició reconeguda dins dels trastorns
del neurodesenvolupament. Per tant, no és una invenció ni un sinònim de mandra.
Tanmateix, els seus símptomes no són exclusius: ansietat, depressió, falta de son,
trauma, consum de substàncies, sobrecàrrega i ús digital intens s’hi poden assemblar.
- Un patró persistent, iniciat durant el desenvolupament i amb deteriorament real importa més que una llista de trets.
- Un test en línia pot detectar senyals, però no estableix el diagnòstic.
- No hi ha una analítica, ressonància o electroencefalograma que diagnostiqui individualment el TDAH.
- Una avaluació rigorosa estudia infància, funcionament actual, diversos contextos, diagnòstics alternatius i comorbiditats.
- L’augment de diagnòstics pot incloure una detecció millor i, alhora, avaluacions de baixa qualitat.
- Les dones i les persones sense hiperactivitat visible han estat històricament menys identificades.
- El diagnòstic no obliga a medicar-se ni hauria de convertir-se en una identitat total.
Claus per orientar-se en l’article
2 El TDAH sí que existeix
3 Construcció social
4 Més diagnòstics
5 Sobrediagnòstic i infradiagnòstic
6 Sense biomarcador
7 Test en línia
8 Avaluació rigorosa
9 Diagnòstic exprés
10 TDAH o ansietat
11 Depressió
12 Burnout
13 Son
14 Bipolaritat
15 Trauma
16 Substàncies
17 Mòbil
18 Dones
19 Tractament
20 Segona opinió
21 FAQ
1) Per què tothom està parlant del TDAH
En primer lloc, una persona veu diversos vídeos sobre TDAH. Es reconeix en gairebé tots: li costa
començar tasques, perd objectes, procrastina, es distreu en llegir, deixa projectes
a mitges i viu amb una sensació constant de saturació mental.
Després fa un test en línia i obté una puntuació elevada. De sobte,
moltes experiències de la seva vida semblen encaixar:
“Potser sempre he tingut TDAH i ningú no ho va veure.”
Per a algunes persones, aquesta hipòtesi es confirmarà i suposarà un alleujament
important. Per fi podran comprendre dificultats que havien atribuït a mandra,
incapacitat o falta de voluntat. En canvi, per a d’altres l’explicació serà ansietat, insomni,
depressió, trauma, consum de cànnabis, burnout, bipolaritat, estrès crònic o una
combinació de diversos factors.
El documental que va reobrir la polèmica
En concret, el 18 d’agost de 2026 es va emetre al Regne Unit The Great ADHD Myth?,
un documental que va qüestionar si el TDAH s’havia d’entendre com un trastorn del
neurodesenvolupament o com una construcció social associada a entorns escolars i
laborals rígids. Així mateix, va plantejar dubtes sobre el creixement de les
derivacions diagnòstiques i la prescripció d’estimulants.
Així mateix, la reacció professional va ser immediata. El Royal College of Psychiatrists
va advertir que invalidar la condició pot augmentar l’estigma i dissuadir persones de buscar ajuda.
A més, una investigadora que va participar en el programa va denunciar que
els seus comentaris havien estat seleccionats i presentats fora de context.
Les preguntes sobre qualitat diagnòstica, medicalització o influència de l’entorn
són legítimes. Tanmateix, formular-les no obliga a concloure que el TDAH sigui fictici.
2) La resposta ràpida: el TDAH sí que existeix, però no tota distracció és TDAH
D’altra banda, l’Organització Mundial de la Salut inclou el TDAH entre els trastorns del
neurodesenvolupament. El descriu com un patró persistent d’inatenció i/o
hiperactivitat-impulsivitat que afecta directament el funcionament acadèmic,
laboral o social.
Tres condicions que no s’haurien de perdre de vista
Persistència
En primer lloc, els símptomes no apareixen únicament durant una setmana difícil. Formen
part d’una trajectòria duradora.
Deteriorament funcional
A més, no n’hi ha prou de reconèixer-se en trets comuns. Hi ha d’haver repercussió
rellevant en la vida real.
Millor explicació
Finalment, el patró no s’ha d’explicar millor per ansietat, depressió, son, substàncies, trauma,
bipolaritat o una altra condició.
Per tant, oblidar una cita, avorrir-se en una reunió o tenir moltes pestanyes
obertes no és suficient. El diagnòstic es planteja quan hi ha un patró
iniciat durant el desenvolupament, present en diversos contextos i acompanyat de
conseqüències funcionals.
3) “Construcció social” no significa necessàriament “inventat”
En aquest punt, part de la confusió prové d’utilitzar l’expressió construcció social
com si signifiqués que el patiment no existeix. Les categories diagnòstiques són eines
humanes per agrupar patrons de símptomes, evolució i necessitats clíniques. Els
seus límits es poden revisar i millorar.
A més, l’entorn influeix en el grau de deteriorament. Una persona amb dificultats
atencionals pot funcionar millor en una feina flexible que en una altra
plena d’interrupcions, tasques repetitives i demandes administratives. Tanmateix, que el
context modifiqui el funcionament no elimina la vulnerabilitat.
El desenvolupament cerebral, la genètica, el son, l’educació, les relacions, la tecnologia i les exigències de l’entorn interactuen constantment.
En definitiva, l’oposició entre “trastorn cerebral” i “problema social” és massa
rígida. Una formulació clínica útil integra biologia, història,
entorn i funcionament.
4) Per què estan augmentant els diagnòstics?
De fet, un estudi de JAMA Network Open va analitzar dades de més de 2,7 milions de
nens, adolescents i adults joves de la Colúmbia Britànica entre el 2003 i el
2023. La incidència va augmentar durant aquestes dues dècades i es va accelerar després dels canvis
del DSM-5 i després de la pandèmia. Els increments més marcats van aparèixer
entre adolescents i dones joves.
Tanmateix, un augment de diagnòstics no demostra per si sol una epidèmia
ni un sobrediagnòstic. Pot reflectir diversos fenòmens simultanis.
Més reconeixement
Per exemple, durant anys es va identificar sobretot el nen hiperactiu. En van quedar
fora nenes inatentes, adults desorganitzats i persones que compensaven mitjançant
perfeccionisme.
Canvis diagnòstics
A més, els criteris actuals permeten reconèixer presentacions abans excloses, encara
que continuïn produint un deteriorament important.
Més informació
Així mateix, les xarxes permeten que persones abans invisibles reconeguin un patró
i demanin avaluació. Alhora, simplifiquen símptomes complexos.
Pandèmia i pèrdua d’estructura
D’altra banda, teletreball, aïllament, estrès i ús digital van fer visibles dificultats
que algunes persones compensaven amb rutines externes.
Avaluacions de qualitat variable
Finalment, la demanda creixent també ha creat un mercat de diagnòstics ràpids,
amb metodologies i estàndards molt desiguals.
En conseqüència, poden coexistir persones encara no diagnosticades i persones que han rebut
una conclusió incorrecta o insuficientment fonamentada.
5) Sobrediagnòstic i infradiagnòstic poden produir-se alhora
Quan pot haver-hi sobrediagnòstic
- l’avaluació es basa només en qüestionaris;
- no s’estudia la infància;
- es confon l’estrès actual amb un patró vital;
- no s’investiguen diagnòstics alternatius;
- s’interpreta qualsevol dificultat executiva com a TDAH;
- o hi ha pressió per obtenir una conclusió concreta.
Quan pot persistir l’infradiagnòstic
- la persona no era hiperactiva;
- obtenia bones notes amb un esforç excessiu;
- compensava mitjançant perfeccionisme;
- els seus símptomes es van atribuir a ansietat;
- és una dona adulta;
- o mai no va tenir accés a una avaluació especialitzada.
L’objectiu no hauria de ser diagnosticar més ni diagnosticar menys. Hauria de ser diagnosticar millor.
6) No hi ha una analítica ni una ressonància que diagnostiqui TDAH
Ara com ara, no hi ha un biomarcador sanguini, genètic,
electroencefalogràfic o de neuroimatge amb prou precisió per diagnosticar individualment el
TDAH. Els estudis troben diferències mitjanes entre grups, però una ressonància no
permet mirar el cervell d’una persona i concloure: “aquí hi ha el seu TDAH”.
Tot i això, això no torna arbitrari el diagnòstic. Moltes condicions es
valoren mitjançant història, símptomes, evolució, exploració, deteriorament funcional
i exclusió d’altres causes. Precisament per l’absència d’una prova única, la formació,
l’experiència i la metodologia clínica adquireixen encara més importància.
Una neuroimatge comercial, un electroencefalograma aïllat o una prova genètica no s’haurien d’utilitzar per prometre un diagnòstic individual de TDAH.
7) Un test en línia no diagnostica TDAH
Els qüestionaris poden ser útils per detectar senyals, ordenar símptomes i
decidir si val la pena consultar. Tanmateix, no poden reconstruir per si sols quan van
començar les dificultats, si apareixen en diversos contextos, quin deteriorament produeixen
ni quins diagnòstics alternatius hi ha.
La guia NICE indica expressament que el diagnòstic no s’ha de fer únicament
mitjançant escales o dades observacionals. Per tant, un resultat positiu significa:
“Convé avaluar.”
No significa:
“Té TDAH.”
8) Com hauria de ser una avaluació rigorosa
En primer lloc, una valoració de qualitat no consisteix a comprovar quantes caselles es marquen. Ha
d’integrar diverses capes i explicar per què la conclusió encaixa millor que les
seves alternatives.
Set components essencials
-
1
Història evolutiva
Per exemple, s’han de buscar indicis des de la infància i
l’adolescència: organització, oblits, impulsivitat, deures, conducta escolar, gestió del
temps i estratègies de compensació. -
2
Funcionament actual
A més, s’analitza la repercussió en feina, estudis, relacions, economia,
conducció, criança, autocura i gestió domèstica. -
3
Més d’un context
Així mateix, les dificultats haurien d’aparèixer en diferents situacions
rellevants, no únicament en una feina tòxica o durant un període d’insomni. -
4
Informació complementària
D’altra banda, quan és possible, es revisen informes escolars, història mèdica, familiars, parella
o altres documents que donin suport a la trajectòria. -
5
Entrevista estructurada o semiestructurada
A més, instruments com DIVA ajuden a explorar símptomes infantils i adults,
però no substitueixen el judici clínic. -
6
Diagnòstic diferencial
Així mateix, s’han d’estudiar ansietat, depressió, bipolaritat, trauma, son,
substàncies, malaltia mèdica i factors de l’entorn. -
7
Comorbiditat i pla posterior
El TDAH pot coexistir amb altres trastorns. A més, l’avaluació
ha d’acabar en una formulació i un pla, no només en una etiqueta.
La qualitat no depèn únicament de si és presencial o en línia
En definitiva, una videoconsulta pot formar part d’una avaluació rigorosa si permet obtenir
prou informació, revisar documents, explorar diagnòstics alternatius
i mantenir seguiment. En canvi, una consulta presencial
també pot ser superficial si es limita a un test i una recepta.
9) Senyals d’una avaluació massa ràpida
No tota avaluació breu és incorrecta ni tota avaluació llarga
és bona. Tanmateix, convé desconfiar quan s’acumulen diversos d’aquests senyals.
- el diagnòstic es basa únicament en un qüestionari;
- ningú no pregunta per la infància;
- no s’explora el son;
- no es pregunta per cànnabis, alcohol, cocaïna o estimulants;
- no s’avaluen ansietat, depressió, bipolaritat o trauma;
- el professional sembla conèixer la conclusió abans d’escoltar la història;
- es promet el diagnòstic;
- es prescriu immediatament sense explicar alternatives;
- no es lliura una formulació clínica;
- o no hi ha pla de seguiment.
Per tant, un diagnòstic seriós ha de poder explicar quines dades el sostenen, quins elements generen
dubtes, quines alternatives es van descartar, quines comorbiditats hi ha i
quin tractament té sentit.
10) TDAH o ansietat: la confusió més freqüent
Tots dos poden produir problemes de concentració, procrastinació, oblits,
inquietud, bloqueig, dificultats per acabar tasques i son alterat. No obstant això,
el mecanisme sol ser diferent.
En l’ansietat
En l’ansietat, per exemple, l’atenció queda segrestada per preocupació, amenaça i necessitat de seguretat.
La persona intenta llegir, però la seva ment revisa errors, riscos
o escenaris futurs.
En el TDAH
En canvi, la regulació atencional canvia especialment segons interès, novetat,
urgència, recompensa i nivell d’estimulació. Pot haver-hi hiperfocus en alguna
cosa atractiva i bloqueig davant d’una tasca administrativa senzilla.
Quan coexisteixen
El TDAH pot generar retards, errors i desorganització. Aquestes
conseqüències produeixen ansietat. Després, l’ansietat empitjora encara més l’atenció. Per
tant, tractar únicament una part pot deixar el circuit actiu.
11) TDAH o depressió
La depressió pot causar apatia, baixa motivació, lentitud, dificultats
de memòria i menys concentració. Tanmateix, l’evolució ofereix una pista útil.
Patró compatible amb TDAH
Les dificultats formen part d’una trajectòria vital i apareixen, amb
diferents formes, des d’etapes primerenques.
Patró compatible amb depressió
Hi ha un canvi respecte del funcionament anterior: “abans podia
concentrar-me; des que estic deprimit ja no puc”.
Així mateix, tots dos poden coexistir. Anys de frustració, culpa i sensació
de fracàs poden afavorir símptomes depressius en una persona amb TDAH no reconegut.
12) TDAH o burnout
D’altra banda, el burnout apareix després d’una exposició prolongada a estrès laboral mal gestionat.
Una persona abans organitzada comença a presentar esgotament,
cinisme, menys eficàcia, errors i dificultat per desconnectar.
En canvi, en el TDAH hi sol haver una trajectòria més àmplia, amb problemes
escolars, oblits, mala gestió del temps, retards, impulsivitat i dificultats en
diferents etapes de la vida.
El burnout pot destapar un TDAH compensat
A més, moltes persones compensen durant anys mitjançant esforç,
intel·ligència, perfeccionisme o estructures externes. Un ascens, la maternitat, una oposició,
un divorci o la perimenopausa poden superar aquesta capacitat de compensació.
Per això, el burnout no demostra TDAH, però el pot fer visible.
13) TDAH o insomni
Dormir poc pot imitar gran part del quadre: distracció, irritabilitat,
impulsivitat, mala memòria, dificultat per iniciar tasques i menys control emocional. A
més, pot empitjorar un TDAH real.
Per tant, una avaluació que no pregunta quant dorm la persona, si ronca,
si té apnea, si treballa per torns, si utilitza el mòbil de matinada o si pren
sedants està incompleta.
Abans d’interpretar tota dificultat cognitiva com a TDAH, cal estudiar el son.
14) TDAH o trastorn bipolar
Així mateix, aquesta distinció és especialment important abans de prescriure. Tots dos
quadres poden incloure impulsivitat, inquietud, discurs ràpid, distracció, problemes
de son i decisions arriscades.
La diferència central: patró estable davant d’episodis
En el trastorn bipolar, en canvi, els símptomes solen aparèixer en episodis diferenciats
del funcionament habitual. Durant la hipomania o la mania pot haver-hi menys
necessitat de dormir, augment anormal d’energia, grandiositat, despesa excessiva, desinhibició
i irritabilitat intensa.
En canvi, el TDAH presenta un patró més estable i evolutiu. Confondre’ls pot
portar a tractaments poc adequats i a una interpretació errònia de la resposta
a estimulants o antidepressius.
15) TDAH o trauma
Per exemple, una persona en hipervigilància es pot distreure, sobresaltar,
oblidar, dissociar, dormir malament i tenir dificultats per organitzar-se. Per això, el trauma
pot semblar TDAH.
La història traumàtica no exclou el trastorn. Tanmateix, obliga a estudiar quan van
començar les dificultats, quina relació tenen amb records o desencadenants, si
hi ha evitació, si hi ha dissociació i com funcionava la persona abans del trauma.
16) Cànnabis, alcohol i estimulants
El consum de substàncies pot alterar atenció, memòria, motivació, son,
control impulsiu i estat d’ànim. Per tant, no es pot avaluar adequadament
un possible TDAH ignorant el consum.
Cànnabis
Per exemple, l’ús freqüent pot produir dificultats cognitives, apatia,
desorganització i empitjorament de la memòria.
Alcohol
A més, fragmenta el son, deteriora la funció executiva i pot generar
ansietat o símptomes depressius.
Cocaïna i altres estimulants
Poden crear una falsa sensació de concentració i, després, produir
rebot, ansietat, insomni o deteriorament.
17) El mòbil està causant TDAH?
D’altra banda, l’ús digital intens pot fragmentar l’atenció, augmentar interrupcions, reduir tolerància
a l’avorriment, retardar el son i afavorir una cerca
contínua de recompensa ràpida.
Això pot empitjorar el funcionament de qualsevol persona i resultar especialment
problemàtic en els qui ja tenen TDAH. Tanmateix, notar que TikTok ha reduït la
nostra capacitat de concentració no demostra per si sol un trastorn del
neurodesenvolupament.
La cronologia ofereix una pista decisiva
Les dificultats eren presents molt abans del telèfon intel·ligent?
Si la resposta és no, convé mirar primer son, hàbits digitals, ansietat, sobrecàrrega
i entrenament atencional. A més, una investigació recent en adolescents
va trobar una relació entre ús problemàtic de xarxes i augment posterior
de símptomes de TDAH, tot i que la magnitud va ser petita i no
demostra que les xarxes creïn per si soles el trastorn.
18) El cas de les dones adultes
Per exemple, les dones han estat històricament menys identificades durant la infància.
És més probable que presentin inatenció, desorganització interna, hiperactivitat
mental, perfeccionisme compensatori, ansietat, culpa i menys conducta disruptiva.
D’altra banda, l’augment recent de diagnòstics entre adolescents i dones joves
podria reflectir una detecció millor de persones abans invisibles. Tanmateix, una
dona adulta també pot presentar càrrega de cures, menopausa, depressió,
trauma, insomni o esgotament.
Reconèixer l’infradiagnòstic femení no significa atribuir automàticament qualsevol saturació al TDAH. Significa avaluar millor.
19) Diagnòstic no significa identitat total
Rebre un diagnòstic pot alleujar: “no era mandra”. Pot ajudar a
reorganitzar la vida, demanar adaptacions i triar tractament. Tanmateix, també hi ha
el risc que l’etiqueta comenci a explicar-ho tot.
- “Soc així pel meu TDAH.”
- “No puc canviar.”
- “El meu cervell funciona d’aquesta manera i no hi ha res a fer.”
En definitiva, un diagnòstic hauria d’ampliar la comprensió, no reduir la persona. El marc de
neurodiversitat pot disminuir vergonya i reconèixer diferents formes de funcionament.
Tot i això, no hauria d’impedir valorar patiment, deteriorament o
necessitat de tractament.
20) Cal medicar sempre?
No. A més, el diagnòstic no obliga a prendre medicació. El tractament depèn d’edat,
gravetat, deteriorament, preferències, comorbiditats, riscos i objectius.
Psicoeducació
Comprendre el patró i substituir culpa per estratègies realistes.
Entorn i habilitats
Organització, estructura, suports, adaptació acadèmica o laboral i treball de funcions executives.
Psicoteràpia
Intervenció sobre autoestima, regulació emocional, hàbits, ansietat, procrastinació i relacions.
Son i exercici
Tractar l’insomni, augmentar el moviment i reduir factors que empitjoren la funció executiva.
Medicació
Pot ser molt eficaç quan està indicada, es titula amb prudència i es revisen objectius funcionals i efectes adversos.
Un programa terapèutic integral
Les recomanacions internacionals i les fitxes tècniques autoritzades situen
la medicació dins d’un programa més ampli. Per tant, no s’hauria d’utilitzar
per augmentar productivitat en una persona sense trastorn, compensar privació
de son, suportar un entorn insostenible o evitar una avaluació completa.
Estil de vida i medicació no són enemics
Així mateix, una rutina millor de son, exercici, estructura, menys distraccions i
una alimentació adequada poden millorar el funcionament. En algunes persones
seran suficients; en d’altres alleujaran una part mentre persisteix el nucli
del trastorn.
La pregunta no és “estil de vida o medicació”, sinó quina combinació permet funcionar millor amb el menor cost i el màxim respecte per les preferències.
21) No retiri la medicació per un documental o un vídeo
Una experiència individual no demostra què ha de fer una altra persona.
A més, canviar alhora medicació, pantalles, alimentació, exercici, rutines
i dinàmica familiar impedeix saber què va produir cada efecte.
Per tant, si una persona pren tractament i el vol revisar, l’adequat és analitzar
benefici real, efectes adversos, dosi, durada, funcionament, objectius
i alternatives. Els dubtes són legítims; la retirada necessita planificació clínica.
No suspengui estimulants, no estimulants ni altres psicofàrmacs únicament per un documental, un vídeo o una experiència aliena. Consulti abans amb el professional prescriptor.
22) Deu raons per sol·licitar una avaluació de TDAH en adults
-
Dificultat persistent per organitzar tasques i prioritats.
-
Retards freqüents i mala percepció del temps.
-
Pèrdua repetida d’objectes importants.
-
Procrastinació fins i tot davant de conseqüències rellevants.
-
Rendiment molt irregular segons interès o urgència.
-
Impulsivitat verbal, econòmica o conductual.
-
Necessitat constant d’estimulació.
-
Problemes semblants des de la infància o l’adolescència.
-
Deteriorament en feina, estudis, relacions o economia.
-
Tractaments per a l’ansietat o la depressió que no expliquen tot el patró.
Cap senyal aïllat confirma el diagnòstic. En canvi, el conjunt,
la continuïtat i l’impacte funcional poden justificar una valoració especialitzada.
23) Quan demanar una segona opinió
Per exemple, pot ser útil quan el diagnòstic es va fer únicament mitjançant un test,
no es va investigar la infància, ningú no va explorar alternatives, la medicació no
ajuda, els efectes adversos superen el benefici o diferents professionals han arribat
a conclusions contradictòries.
- dubtes entre TDAH, ansietat, bipolaritat o trauma;
- informe massa genèric;
- avaluació excessivament ràpida;
- falta de formulació clínica;
- resposta insuficient al tractament;
- o sensació que l’etiqueta no explica la història completa.
Una segona opinió no té com a objectiu confirmar o desmentir per sistema.
La seva finalitat és revisar l’evidència clínica amb independència.
24) La meva posició clínica
El TDAH és una condició reconeguda
En primer lloc, hi ha prou consens per considerar-lo un trastorn del neurodesenvolupament associat a deteriorament funcional.
No tot problema d’atenció és TDAH
Tanmateix, els símptomes són inespecífics i apareixen en moltes condicions clíniques i contextuals.
Els diagnòstics estan augmentant
A més, aquest creixement pot reflectir alhora més reconeixement i avaluacions inadequades.
Les xarxes ajuden i confonen
D’altra banda, poden facilitar que una persona demani ajuda, però no substitueixen una valoració clínica.
La medicació pot ser molt eficaç
Així mateix, no és obligatòria, no demostra el diagnòstic i necessita seguiment.
L’entorn importa
Finalment, escola, feina, pantalles, son i expectatives poden empitjorar o reduir el deteriorament.
La bona resposta no és negar ni afirmar massa ràpid. És avaluar.
25) Conclusió: el problema no és que es parli massa del TDAH
El veritable problema és parlar-ne de manera massa simple. Dir que el TDAH
és una invenció invalida persones que fa anys que pateixen dificultats reals.
En canvi, dir que qualsevol distracció és TDAH converteix experiències humanes
comunes en malaltia.
D’altra banda, acceptar diagnòstics ràpids pot produir errors. Negar avaluacions pot mantenir
durant dècades la culpa, el fracàs i tractaments que no encaixen. Totes
dues coses poden fer mal.
El TDAH no és una moda. Però la manera de parlar-ne sí que pot estar sotmesa a modes, interessos, simplificacions i diagnòstics precipitats.
Per tant, la sortida no consisteix a diagnosticar tothom ni a negar el trastorn. Consisteix
a escoltar la història completa, analitzar el funcionament, estudiar
alternatives i construir un pla individualitzat.
Lectura relacionada: TDAH en dones adultes: hormones, perfeccionisme i camuflatge
També pot llegir: Centanafadina i nous tractaments per al TDAH
Si les pantalles dominen l’atenció: Addicció al mòbil: senyals, ansietat i teràpia en línia
Preguntes freqüents
Existència, sobrediagnòstic i diagnòstic clínic
El TDAH existeix realment?
Sí. L’OMS el reconeix com un trastorn del neurodesenvolupament caracteritzat
per inatenció i/o hiperactivitat-impulsivitat persistents que afecten
negativament el funcionament.
Està sobrediagnosticat?
Pot haver-hi diagnòstics incorrectes o avaluacions de baixa qualitat. Tanmateix, també
hi ha persones infradiagnosticades, especialment dones i adults. Totes
dues situacions poden coexistir.
Per què augmenten tant els diagnòstics?
A més, hi influeixen més consciència social, canvis en els criteris, millor
reconeixement en dones i adults, efectes de la pandèmia, xarxes socials i més accés
a avaluació. Part de l’augment també pot incloure diagnòstics inexactes.
Pot un test en línia diagnosticar TDAH?
No. Per tant, els qüestionaris són eines de cribratge. Un resultat elevat indica
que convé avaluar, no que el diagnòstic estigui confirmat.
Com es diagnostica el TDAH en adults?
En concret, mitjançant història clínica i evolutiva, anàlisi de símptomes des de la
infància, deteriorament en diferents contextos, diagnòstic diferencial i, quan és possible,
informació de familiars o documents.
Cal haver tingut símptomes en la infància?
Així mateix, hi ha d’haver un patró iniciat durant el desenvolupament, encara que no
es diagnostiqués llavors. L’avaluació adulta busca indicis retrospectius clínicament fiables.
Diferencial, tractament i avaluació en línia
Com distingir TDAH d’ansietat?
En l’ansietat, la concentració se sol alterar per preocupació i amenaça. En
el TDAH, la regulació atencional varia especialment segons interès, novetat, recompensa i
urgència. A més, tots dos poden coexistir.
El mòbil pot causar TDAH?
D’altra banda, l’ús intens pot empitjorar atenció, son i impulsivitat, però no demostra per
si sol un trastorn del neurodesenvolupament. La cronologia i el funcionament
previ són essencials.
Totes les persones amb TDAH necessiten medicació?
No. A més, el tractament pot incloure canvis ambientals, psicoeducació,
psicoteràpia, estratègies organitzatives i medicació quan el deteriorament i el balanç
risc-benefici ho justifiquen.
Els estimulants serveixen si no tens TDAH?
Tanmateix, poden augmentar temporalment alerta o concentració en algunes persones, però
això no confirma el diagnòstic ni en justifica l’ús. Requereixen prescripció
i indicació clínica.
Es pot diagnosticar TDAH en línia?
En definitiva, una videoconsulta pot formar part d’una avaluació quan permet recollir prou
informació. La qualitat depèn de la metodologia, no només de la modalitat
presencial o en línia.
Quan convé demanar una segona opinió?
Per exemple, quan l’avaluació va ser massa ràpida, no es va investigar la infància,
hi ha dubtes diagnòstics, el tractament no funciona o diferents professionals
han arribat a conclusions contradictòries.
26) S’identifica amb símptomes de TDAH, però no sap què els explica?
Ha rebut un diagnòstic ràpid i desitja una avaluació més completa?
Fa anys que rep tractament per ansietat, però continua tenint problemes d’organització,
impulsivitat, gestió del temps i atenció?
Una valoració responsable pot revisar història evolutiva, funcionament,
ansietat, depressió, bipolaritat, son, substàncies, entrevista estructurada,
psicometria quan escau i tractaments previs.
TDAH · Ansietat · Depressió · Son · Trauma · Bipolaritat · Substàncies · Avaluació
presencial a Lleida i en línia
Una avaluació responsable no promet confirmar un diagnòstic.
El seu objectiu és comprendre què està passant i quin tractament té sentit.
27) Fonts i lectures per aprofundir-hi
Aquestes fonts permeten contextualitzar el debat públic, les tendències diagnòstiques,
els requisits d’una avaluació de qualitat i el tractament del TDAH.
Diagnòstic, tendències i debat públic
Declaració sobre el documental de Channel 4
Adverteix que invalidar el TDAH pot augmentar l’estigma i assenyala que el
creixement de diagnòstics pot incloure millor reconeixement i també
avaluacions de qualitat insuficient.
Incidència de diagnòstics entre el 2003 i el 2023
Estudi poblacional de més de 2,7 milions de persones que va trobar un
augment de la incidència, especialment entre adolescents i dones joves.
L’augment és una bona o una mala notícia?
Proposa interpretar les tendències mitjançant evidència i no des de posicions
ideològiques, reconeixent riscos de diagnòstic inexacte i infradetecció.
Manual diagnòstic de la CIE-11
L’OMS presenta una guia clínica basada en evidència per identificar
trastorns mentals, conductuals i del neurodesenvolupament al llarg de la vida.
Qualitat d’avaluació i tractament
Diagnòstic i maneig del TDAH
Estableix que no s’ha de diagnosticar únicament amb escales i que s’han
d’avaluar deteriorament, diversos contextos, comorbiditats i circumstàncies vitals.
Estàndard de qualitat per a l’avaluació adulta
Recomana una revisió psiquiàtrica i neuroevolutiva completa, entrevista
semiestructurada, exemples vitals i avaluació explícita del deteriorament.
Intervencions farmacològiques i no farmacològiques
Situa la medicació dins d’una avaluació acurada, decisió compartida,
suport familiar i seguiment clínic.
Metilfenidato dins d’un programa integral
La fitxa tècnica autoritzada indica que el tractament s’ha d’integrar en
un programa complet i ser iniciat i supervisat per un especialista.
Ús problemàtic de xarxes i símptomes atencionals
Analitza l’associació longitudinal entre ús problemàtic de xarxes i símptomes
de TDAH en adolescents, amb resultats petits que requereixen cautela.
Avís clínic i límits d’aquesta publicació
Nota: aquest article és divulgatiu i no substitueix una avaluació
clínica individual.
No iniciï, suspengui ni modifiqui estimulants, no estimulants, antidepressius
o altres psicofàrmacs sense indicació mèdica. Davant d’idees de suïcidi, psicosi,
mania, intoxicació o risc immediat, acudeixi a Urgències o truqui al 112.
Una avaluació diagnòstica ha de ser independent: pot confirmar TDAH,
plantejar un altre diagnòstic, detectar comorbiditat o concloure que la informació
disponible encara és insuficient.
